La dona veloç porta un ritme de vida del tot impossible.
Un segon perdut és un disbarat, una catàstrofe, un pecat mortal. L’Agnès, que és com es diu La dona veloç, fa de psiquiatra, i l’Anna, col·lega i íntima amiga, té el valor necessari per dir-li si no li convindria fer-s’ho mirar una mica, tot això de la pressa. Però l’Agnès s’hi nega en rodó: “estic bé, això és passatger, una petita crisi que passarà ràpid”.
Però no passa. Al contrari. Com més fa, més augmenta l’esverament, la bogeria de vida de l’Agnès.
Fent una mica d’història, val a dir que l’Agnès, el que és i el que li passa, ho porta a la sang. Els seus records d’infantesa comencen quan a casa seva existia una línea que separava i identificava a la perfecció els “Lents” dels “Ràpids”.
El seu pare, ella i la seva germana Ruth pertanyien al bàndol dels “Ràpids”; i el germà, el Tià, i la mare al dels “Lents”.
Fins i tot els noms dels fills van quedar mutilats per la mania d’anar per feina, de no perdre temps. D’aquesta manera l’Agnès va esdevenir Nes, i en Sebastià, Tià. La mare va tenir la precaució de buscar per la Ruth un nom difícil d’estisorar.
El cas és que aquest neguit constant que porta al cos la Nes, aquesta fal·lera insana per controlar el temps, no la fa anar gens bé.
La seva addicció la porta a fer coses com aquesta:
Diu que vol anar al teatre, encarrega l’entrada per al dia següent, es vesteix, es posa guapa, surt de casa i al teatre que se’n va. Però a mig camí decideix que l’obra no li fa ni fred ni calor, que ben mirat, tampoc té tantes ganes d’anar al teatre. Total, fora teatre!.
A partir d’aquest moment la Nes sent com li puja per l’esquena un formigueig de plaer, de satisfacció absoluta perquè en un tres i no res ha aconseguit recuperar les dues hores que hagués passat al teatre, i ara les té verges, noves, intactes, a punt per estrenar.
Ara toca planejar ràpidament com aprofitarà fins l’últim segon aquest temps que ella mateixa s’ha fet caure del cel. Així es la vida d’aquesta noia. Intenta fer tot el que pot per corregir-se, és conscient de que no va per bon camí, la gent del seu entorn es desespera amb ella, però no hi pot fer res. Per més que ho intenta torna a enganxar-se a l’iman de la velocitat i la pressa.
Imma Monsó fa una crítica original i mordaç d’un “mal” del qual, en més o menys mesura, tots estem infectats. La velocitat, la pressa, córrer, córrer, córrer per no arribar a cap lloc en concret. Córrer per ensopegar, caure, tornar-nos a aixecar i seguir corrent…
És un llibre que, aviso, no es deixa llegir a poc a poc. Jo me l’he cruspit en un vist i no vist i m’ha semblat fantàstic.
Para ver más información debes estar identificado / registrado.
